Em dic Rubén Vives i pertanyo a la espècie humana, de
fet, si esteu entenent aquestes paraules, vosaltres segurament també. Com tots
sabeu, la espècie humana presenta una característica que ens fa especials, que
és, la racionalitat. Això ens fa ser capaços de raonar les coses, per tant, si
raonem pensem i si pensem, decidim i alguns quan decideixen, sembla que el que
no tenen, és la capacitat de raonar.
No puc entendre, és més, no vull entendre que un humà
sigui capaç de viatjar milers de kilòmetres per anar a matar un animal, sigui
un lleó, sigui un elefant o sigui l’animal que sigui, i a més, fer-ho per
simple diversió! No puc entendre com pot existir el que s’anomena, caça
esportiva. Veure en la mateixa frase, caça i esport, em provoca esgarrifances
com a esportista que sóc.
Un cas que m’ha fet posar malalt, és el que corre per
facebook amb el títol “PROHIBIR LAS CARRERAS DE GALGOS EN EL DEPARTAMENTO DE
TREINTA Y TRES” a l’Uruguai. Aquest cas em colpeix directament, ja que
comparteixo la meva vida amb dos gosses, una d’elles un Galgo. Quan veia les
fotografies del maltracta rebut per aquests animals, sentia vergonya de
pertànyer a l’espècie humana.
A Catalunya a nivell legal, tenim el DECRET LEGISLATIU 2/2008, de 15 d'abril, la
Llei de protecció dels animals, en el qual, hi ha articles com el 2.3, que diu:
“Ningú no ha de provocar sofriments o maltractaments als animals o causar-los
estats d'ansietat o por.” O l’article 5 n), referint-se a prohibicions que diu:
“Matar-los per joc o perversitat o torturar-los.”
Em sembla fastigós que la
llei hagi de reflectir aquests comportaments, perquè això vol dir que algun
humà ha fet aquestes barbaritats, i per aquest motiu, ha existit la necessitat
de legislar.
Per cert, la llei espanyola
encara té com a excepció les festes a on hi ha maltracta als animals i com
no... els toros! No tinc qualificatiu per descriure aquesta atrocitat,
simplement que cadascú en tregui les seves conclusions.
“Un país, una civilització es
pot jutjar per la forma de tractar als seus animals.” Mahatma Gandhi.
Per desgracia els casos que
he comentat, són dels pocs que han tingut presència als mitjans de comunicació,
i gràcies als mitjans, es poden denunciar. Però cada dia hi ha casos
d’assassinats, maltractaments, abandonaments... i tot allò que us pugueu
imaginar, multiplicat per 10, perquè la realitat, sempre supera a la
imaginació. Si us plau, no els doneu l’esquena!
En moltes ocasions he
escoltat o llegit autèntiques salvatjades que m’han fet venir literalment
arcades. Segur que a vosaltres també us ha passat. Davant d’aquest problema,
que podem fer la societat civil?
Ja podem fer iniciatives per
recollir signatures, ja podem conscienciar als més petits per tal de canviar
aquests comportaments, ja podem col·laborar d’alguna forma (no només econòmica)
amb associacions de defensa dels animals, ja podem denunciar... en definitiva, fer
tot allò que estigui al nostre abast, però... si davant d’actes tant atroços,
no es prenen mesures serioses, sempre hi haurà malalts que estaran disposats a
pagar 50.000 dòlars per matar un lleó o un elefant. La vida de qualsevol ésser
viu, simplement, no té preu.
No puc entendre com algunes
“persones” poden abandonar el seu gos, el seu gat o la seva mascota. Com
comentava, tinc dues gosses i quan sento la paraula abandonament, m’imagino a
mi obrint la porta del cotxe, fer-les baixar, arrencar i mirar pel retrovisor i
veure com em vaig allunyant d’elles, amb les cares de no entendre res i amb la
necessitat de tenir-se que buscar la vida com sigui per poder sobreviure i pensar
en que no les veure mai més!
Sempre que m’imagino això,
no puc evitar emocionar-me perquè el que sento per elles és un dels sentiments més
forts que he sentit en la meva vida i saber que hi ha “persones” que abandonen
les seves mascotes, penso... que deu sentir aquesta persona en aquest moment?
Cecil, l’elefant que va matar aquell, maltractes als animals,
abandonaments... Voleu dir que els
humans som animals racionals?
